DIA 7. Shame of Europe. Els drets humans no es negocien.
Encara que mai no ho haguérem cregut, divendres 22 de juliol de 2016, la “Caravana a Grècia: obrint Fronteres” està arribant a la seua fi … aquest matí ens hem presentat enfront de l’ambaixada de l’Estat espanyol per exigir passatges segurs i visats humanitaris per a refugiades i migrants forçades, exigim que es puga demanar i tramitar asil o protecció internacional en les ambaixades espanyoles de tercers països com Grècia, a més que es permeta la reubicació familiar ja que des de testimonis de persones refugiades als camps de concentració moderns d’aquesta Europa insolidaria sabem que hi ha moltes persones que estan esperant la resolució del seu expedient d’asil per anar a trobar-se amb els seus familiars que hi són a Alemanya o altres païssos d’Europa.
Per aixó hem portat a terme després de la “reunió a peu de carrer” amb el cònsol una roda de premsa per informar de la situació amb la que ens hem topat … per visibilitzar la vulneració de DD.HH i les condicions indignes que estan sofrint les persones refugiades, que gràcies al poble grec qui amb els mitjans dels quals no disposa i que ell mateix necessita es bolca amb tota l’ànima per ajudar-les.
Així tot, manifestem la nostra indignació davant la negativa del cònsol d’Espanya, Juan Sáenz d’Heredia, a rebre’ns en l’Ambaixada, mantenint només un encontre breu de deu minuts a l’exterior, malgrat la cita prèviament acordada.
Considerem que “ha sigut un autèntic menyspreu a aquesta delegació que ha recorregut més de 2600 quilòmetres en autocars per a denunciar la crisi humanitària que pateixen les persones refugiades a causa de les polítiques migratòries de la Unió Europea
Per no parlar que dintre la nostra fulla de ruta, es contemplava la cita oficial de la Caravana amb l’ambaixador d’Espanya a Grècia: Alfonso Lucini Mateo, qui no va acudir per motius “d’agenda estival”. Aquesta circumstància va ser valorada per totes les persones que conformem la Caravana i, es va decidir modificar les pautes d’acció, trobant-nos amb el menyspreu de l’ambaixada de rebre’ns dintre de l’edifici argumentant que hi havia manca d’espai.
Aquesta situació ens va generar prou malestar, entenem que els nostres drets com a ciutadanes europees que viuen a l’Estat espanyol han sigut vulnerats, el dret a ser rebudes per els organismes diplomàtics dins del marc de protocols institucional establert segons aquest tipus de trobades; 10 minuts és el que sembla importar el drama humanitari de les refugiades a la nostra ambaixada. Ens sembla vergonyós.
“En les visites realitzades als camps militars per a persones refugiades hem conegut famílies que volen exercir el seu dret a demanar asil a Espanya”, aquest és el missatge que hem transmès a la figura competent, malgrat açò l’ambaixada no s’ha compromés políticament d’una manera seriosa, incomplint llavors, els mínims compromisos internacionals que reconeixen els DD.HH de les persones refugiades a ser acollides en Europa (Convenció de Ginebra, 1951, Protocol de Nova York de 1967, Convenció Europa de DD.HH)
No cal oblidar que des de la modificació de la Llei d’Asil a l’Estat espanyol en 2009 les ambaixades espanyoles estan tancades a la possibilitat de sol·licitar refugi, a més que des d’aquella data està pendent la redacció del corresponent reglament perquè tinguen un caràcter pràctic. A més d’altres mesures com l’exigència de visats de trànsit aeroportuari per a persones d’origen sirià, que agreugen la impossibilitat d’obtenir protecció en el nostre estat.
En la trobada, Sáenz d’Heredia va recordar que només s’han resituat des d’aquest país a 150 persones, encara que sense majors precisions va avançar que s’estaria treballant en 200 casos més, sense data a determinar. Recordem que no són només nombres, son històries traumàtiques, famílies i projectes de vida trencats, generacions de xiquetes i xiquets perduda … “Açò demostra que existeix una evident falta de voluntat política per part del Govern espanyol per a revertir la dramàtica situació per la qual travessen desenes de famílies, en particular dones i menors d’edat que pateixen un especial desemparament i vulnerabilitat”
Creiem, doncs, que ens sobren motius per a manifestar-nos contra aquestes injustícies, a la vesprada, com cada divendres, una part activa de la Delegació de la Caravana a Grècia València ens hem concentrat enfront de Delegació de Govern, al centre de la ciutat, durant dues hores junt amb les companyes d’Acampada València-15M, qui també se solidaritzaven amb les càrregues policials que va patir la Caravana al CIE de Xanthi ahir, hem fet una cassolada per fer soroll i demanar passatges segurs per a les persones refugiades, a més hem reconegut també la gran tasca que han fet les companyes de la Caravana a Grècia amb aquest viatge.
Seguidament s’ha fet una assemblea de micròfon oberta per explicar els últims esdeveniments que han succeït a Grècia. S’ha informat de la propera acollida de la Caravana de València a Barna i hem tancat amb un torn de reflexions. Continuarem cridant fort, ben fort, que cap ésser humà és il.legal, que ja n’hi ha prou de violència sexual contra les dones i xiquetes refugiades!!!
I al mateix temps que des de València alçavem la veu, els carrers d’Atenes s’omplien de gents combatives, emotives, valentes, amb una lluita comú … la defensa dels drets de les persones refugiades i migrants, considerem que Europa amb les seues polítiques migratòries repressives es posa en evidència, que és una vergonya com està actuant enfront la situació de crisi humanitària que es viu al Pròxim i Mitjà Orient, així com al propi territorio de la UE, que cal actuar ja, pensem que hi ha prou d’indiferència i de voltejar l’esquena a aquestes persones, els Estats tenen unes obligacions jurídiques que han de complir.
L’asseguda enfront de l’ambaixada s’ha desenvolupat amb total normalitat, i per la nit com a conseqüència del fets ocorreguts a l’ambaixada, hem volgut fer una performance per recordar les més de 30.000 morts que s’han produït a la mar Mediterrània des de l’any 2.000 … un mar que malhauradament s’ha convertit en un cementeri de cadàvers, que als nostres governs, pareix no importar massa.
Europa deuria avergonyir-se d’aquests assassinats que s’hagueren pogut haver evitat amb l’obertura de corredors humanitàries i visats extraordinaris de protecció internacional, és patent la necessitat imperiosa d’una política exterior lliure d’intervencions militars, posem fre al finançament públic i privat d’armes als bàndols enfrontats en els conflicts bèlics que assolen les guerres recolzades per l’OTAN i Occident, causa de la diàspora humana.
“No hi ha camí per a la pau, la pau és el camí” (Mathama Gandhi)
